Benvolguts i benvolgudes companys/es…


Benvolguts i benvolgudes companys/es…

Ja fa un temps que volia dirigir-me a vosaltres per tal de traslladar-vos les més sentides i sinceres felicitacions; felicitacions que no són més que un reconeixement a tot allò que aconseguírem el passat 11 de Juny al Certamen Nacional de Villena.

I ho faig ara, en aquet precís moment, perquè considere què, el pas del temps, ens permet posicionar-nos per mirar-hi des d’una nova perspectiva; des d’una nova talaia que ens ajude a visualitzar, a gaudir i a paladejar més dolçament els èxits i les circumstàncies que els envolten.

Dir-vos que aquest primer premi no ha estat exclusivament fruit de la casualitat, la sort o l’oportunisme, sinó que darrere d’ell s’amaga l’esforç, el treball, la perseverança i la dedicació dels últims anys.

Encara recorde els dubtes, les pors i els impediments d’algunes persones quan se’ls va plantejar la possibilitat de participar; dels arguments d’aquells que no ho consideraven convenient... Però una vegada més s’evidencia què, mirar les coses amb optimisme, sovint comporta sobtades recompenses.

Com oblidar el moment en què, durant aquell calorós sorteig, assegut a les butaques del saló, entre mescla de nervis i esperances, s’escollí a Inés com a mà innocent; com a mà encarregada d’extraure l’última bola que decidiria la banda seleccionada...

Com descriure les abraçades, els crits, els salts i les cares de satisfacció que s’hi produirien temps després?

Ho recordeu? No calgué ni escoltar el nostre nom per megafonia... Varem tenir suficient amb que s’hi pronunciara el segon premi per saber-se’n guanyadors, victoriosos, i, per què no dir-ho, un tant alleugits...

És cert: no s’ho podíem creure, estàvem somiant, al·lucinant, alguns tardarem uns quants segons en reaccionar, però una explosió de goig i alegria inundà la plaça Santiago. I és que eren molts anys de penúries, d’indignació i d’impotència acumulada.

Arribat a aquest punt m’agradaria donar les gràcies al nostre mestre Saül; per tot el què és i ha fet, pel seu treball constant, pel seu seny i dedicació. I especialment per la seua paciència i recolzament... Gràcies per voler créixer amb nosaltres!

Gràcies també, i com no, a tots i cadascun dels músics, grans i menuts, els que estan i els que han estat, l’essència vital sense la qual res tindria sentit.

Sabeu que ara s’acosta una de les fites més transcendents dels últims anys: El certamen Internacional d’Altea. Un certamen prestigiós i d’alt nivell musical. Una efemèride cultural de primer ordre que comportarà un repte al temps que una il·lusió. Ens pertoca, ara més que mai, trauré l’orgull de ser qui som, de ser del Gamell i ser d’Albaida.

L’èxit de la nostra participació depèn de la nostra responsabilitat. Hem estat seleccionats i comença el compte enrere.... No desaprofitem l’ocasió que se’ns brinda d’experimentar allò que molts músics voldrien experimentar.

Sincerament, no sé que pot passar el dia 3 de desembre, però del que sí estic segur és que m’agradaria tornar a sentir les nervioses bategades, percebre les llàgrimes als ulls i les abraçades envoltant-me.

Per això demane la vostra col·laboració! Perquè el treball no és cosa d’un, ni de deu, ni dels professionals... ací comptem i treballem tots! A partir de setembre hem d’assistir al màxim nombre d’assajos i ser solidaris. Si així ho fem, de segur gaudirem del poder de la música: d’allò que ens captiva, d’allò que ens uneix...


David Palací Donat

Agost del 2011


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada